EUSKARA

El basc, euskara, o dit en la seva forma col·loquial, euskera, és parlat als territoris d'Àlaba, Baixa Navarra, Biscaia, Guipúscoa, Labourd, Navarra i Soule. Fora de les fronteres basques es parla a pobles fronterers de Gascunya amb la Baixa Navarra, a les zones frontereres del Bearn (Biarno) amb Soule (al cantó d'Oloró: Eskiula, Jeruntze, ...) i en la diàspora basca. En total és parlat per més de set-centes mil persones.

L'antiguitat mínima de l'euskara està datada en 7.000 anys. Segons les últimes investigacions, formava part d'un antic grup de llengües d'àmbit euràsic, que s'estenien al llarg de tot Europa i part d'Àsia. L'euskara guarda paraules culturals esteses per tot el Mediterrani pels difusors del neolític agrícola (mil·lenni IV aC) i després per les primeres civilitzacions dels metalls (mil·lenni III aC). L'estudi de paraules obscures existents en llengües romàniques i regions especialment conservadores, com els Alps, així com en dialectes berbers, rep especial llum quan es pot establir connexió amb alguna paraula basca.

En el mil·lenni II abans de Crist, els pobles indoeuropeus (dels quals descendeixen els actuals llatins, germànics, eslaus, celtes, grecs, ...), van arribar a Europa occidental procedents del seu nucli original a les estepes del nord d'Ucrània i Rússia, essent motors de l'expansió l'adopció del cavall com a animal de muntura, o com alguns historiadors apunten avui, la pujada del nivell del Mar Negre, quan el Mediterrani el va invadir i va passar de ser llac a mar. Una teoria més recent considera que el seu nucli original es trobava a la península anatòlica (l'actual Turquia). El seu assentament generalitzat a Europa, va donar lloc a què les llengües i pobles germans al basc que existien al llarg de tot el continent desapareguessin, conservant-se únicament d'aquest antic grup de llengües l'euskara i les llengües caucàsiques. Se sap que al llarg d'Europa es parlaven llengües germanes a l'euskara, ja que hi ha topònims molt arcaics a zones aïllades dels Alps i altres zones europees que són molt conservadores lingüísticament, el significat original del qual es pot desentranyar utilitzant la llengua basca.

L'euskara està emparentat llunyanament amb les llengües caucàsiques, en concret amb el georgià, sobretot des d'un punt de vista gramatical. Aquesta relació no es troba totalment demostrada, perquè en l'actualitat, manquem de la llengua protocaucàsica origen de les actuals llengües del Caucas, per a poder realitzar una comparació exhaustiva amb l'euskara. Aquest origen comú entre la llengua basca i els idiomes caucàsics és molt remot, hem de remuntar-nos a més de 10.000 anys enrere i segons les últimes investigacions a més de 20.000 anys. Es considera com correcta la hipòtesi que els protobascs en el magdalenià, fa més de 13.000 anys ja habitaven la zona pirinenca, una hipòtesi basada en les restes arqueològiques trobades a aquesta zona. Uns habitants dels Pirineus la llengua dels quals era l'euskara o millor dit, el protoeuskara, que va donar lloc posteriorment a la família de llengües èuscares, parlades per les següents tribus:

Aquitans: en llengua aquitana es va parlar al sud-oest de França, al nord fins al riu Garona (Burdeus) i al sud-est fins als Pirineus a la vall d'Aran, a Lleida. El geògraf grec Estrabó diferenciava netament els aquitans dels gals del nord, esmentant precisament les seves llengües com a signe distintiu, al mateix temps que apuntava les similituds aquitanes amb els habitants pirinencs meridionals. Fins al segle VII dC no van ser basconitzats. Del mestissatge d'aquitans, llatins i bascons sorgiria l'actual poble gascó i la seva llengua llatina.

 

 

Autrigons: l'idioma autrigó es va parlar des del riu Ason de Cantàbria fins al riu Nervión a Bilbao i al sud fins part d'Àlaba, La Rioja i Burgos.

Bascons: Va ser la tribu en què va sorgir l'euskara. Els bascons ocupaven tota Navarra, Iparralde i part d'Àlaba, Gipuzkoa i la Rioja. Les ciutats de Kalagorri (llatí > Calagurris; català > Calahorra; localitat riojana), Tutera (llatí > tutela; català > Tudela; localitat de la ribera navarresa) i Hiriona (llatí > Pompaelo; euskara modern > Iruñea; català > Pamplona; capital de Navarra) eren bascones.

Caristis: del riu Nervión a l'oest, fins al riu Deba a Gipuzkoa i al sud fins part d'Àlaba. Se sap que la llengua autrigona era molt semblant a la llengua carístia. També es pot deduir pels seus notables arcaismes que eren els idiomes de tronc èuscar que major afinitat posseïen amb el protoeuskara parlat més enllà del magdalenià. Uns arcaismes que fins i tot avui en dia són patents en el dialecte biscaí de l'euskara que va sorgir del mestissatge de l'autrigó i principalment, del caristi mitjanament romanitzat amb l'euskara dels bascons de Navarra.

Iacetans: la seva llengua era parlada a la regió habitada per aquesta ètnia, la seva capital era Iaka (llatí > Iaca; castellà > Jaca). Un topònim que posseeix el sufix -ka [ igual que Oska (Osca), una altra ciutat iacetana ], que és molt comú en la toponímia basca (Gerni-ka, Munda-ka, Sondi-ka) i que significa poblat.

Vàrduls: a l'oest des del riu Deba a Gipuzkoa, fins part de Navarra i al sud fins part d'Àlaba. Del mestissatge de vàrduls i bascons sorgiria el dialecte guipuscoà de l'euskara.

Unes llengües de tronc èuscar parlades per aquestes tribus que es van convertir en una única llengua fruit de la conquesta dels bascons d'aquestes tribus:

Iacetans: van ser conquerits pels bascons del segle III aC al II aC

Vàrduls, Caristis i Autrigons: del segle V dC al VI dC

Aquitans: del segle VI dC al VII dC

Si bé el nucli original de l'euskara es troba al que va ser denominat pels romans, Saltus Vasconum (la zona pirinenca de Navarra). A partir del segle III aC fruit de les expansions i conquestes bascones al llarg de diferents segles, ens trobem amb la situació lingüística del segle XI dC, en la qual l'euskara és parlat des de part de Cantàbria a l'oest, fins part de la província catalana de Lleida a l'est, mentre que al nord és parlat a part d'Aquitània i al sud, fins a gran part de la Rioja, Burgos i Sòria. Essent l'actual dialecte navarrès i l'euskara estàndard o batua (unificat), atés que aquest últim és bàsicament dialecte navarrès, els que major afinitat posseeixen amb l'euskara original dels bascons. Avui en dia l'extensió de cada u dels dialectes bascs, coincideix exactament amb l'extensió de les tribus basques descrita pels geògrafs grecs fa més de dos mil anys. Per a més informació sobre l'expansió bascona i del seu idioma, visitar la pàgina Història del País Basc.

Són dialectes bascs, el Bizkaiera (Biscaí), o també anomenat Mendebaldekoa (occidental), dialecte que més parlants posseeix i que és parlat a Bizkaia, des del riu Nervión fins a l'oest, i a l'est, fins a una part de l'oest guipuscoà fronterer amb Bizkaia, des de la costa cantàbrica fins a Àlaba i al sud, al nord d'Àlaba.

El Gipuzkera (Guipuscoà), també anomenat Ertaldekoa (Central) o Erdialdekoa (Central), parlat a Gipuzkoa i extrem nord-oest de Navarra.

El Nafarrera (Navarrés) parlat al nord de Navarra i part nord-est de Gipuzkoa.

L'Ekialdeko Nafarrera (Navarrés Oriental) parlat al nord-est de Navarra.

Nafar-Lapurtera (Navarrès-Labortà), parlat a Lapurdi, a la Baixa Navarra i a zones frontereres de Gascunya.

I finalment, el Zuberera o Suletí parlat a Zuberoa i al cantó bearnés (Gascunya) d'Oloró.
Aquests dos darrers dialectes, són evolucions medievals del navarrès per influència del gascó i en el cas del suletí, per influència també de la llengua navarresa-aragonesa.

Zones a què s'ha conservat l'euskara col·loquial. Divisió en dialectes de l'euskara. Les zones en gris, són les zones a què s'ha perdut el basc i es parla espanyol (al sud), i el gascó o el francès (al nord). Fer click sobre la imatge per ampliar-la.

El basc al llarg de la seva història, ha anat acumulant i ampliant lèxic en funció dels pobles amb què prenien contacte, conservant aquests termes, en la majoria dels casos, tal com es van prendre dels dits idiomes. És molt significatiu que paraules que es troben en jeroglífics de les piràmides d'Egipte, o en la parla dels tuaregs saharians, puguin escoltar-se diàriament en la parla de qualsevol bascoparlant. Fet que ha pogut sorgir de la relació secular amb un poble preindoeuropeu de presència a la península més recent que la basca, els ibers. Un poble que va tenir contacte a través del Mediterrani amb diferents pobles d'Àfrica i d'Europa. A través de les seves relacions comercials amb aquests, van adquirir termes que posteriorment passarien a formar part de l'euskara, fruit del veïnat amb els ibers.

La relació més estreta es va donar en l'època preromana, concretament a la zona nord de Catalunya, on es podien trobar tant poblats de parla èuscara com a ibera. Amb el pas del temps, es va donar un intercanvi de lèxic entre els dos idiomes de tal grau, que alguns lingüistes van considerar erròniament que l'euskara i l'iber eren el mateix idioma, una hipòtesi falsa atesa que la sintaxi i la gramàtica de l'iber eren completament diferents a les basques. Mentre els texts de l'època romana en llengua aquitana (del mateix tronc lingüístic de l'euskara) han pogut ser traduïts integrament gràcies a l'euskara. Els texts en llengua ibera de la mateixa època, al contrari, només han pogut ser traduïts en un 7%. En funció del vocabulari que per segles de convivència l'euskara i l'iber es van intercanviar. Alguns lingüistes consideren que l'iber, el ligur, l'etrusc, les llengües caucàsiques, l'euskara i les llengües preindoeuropees que en general es van parlar a Europa abans de l'expansió indoeuropea, formaven part d'un mateix grup preindoeuropeu en un passat remot, fa desenes de milers d'anys. Aquest origen comú tan allunyat en el temps va ocasionar, segons ells, la gran diferència entre aquests idiomes, que els converteix gairebé en irrecognoscibles com a part d'un mateix grup lingüístic.

L'euskara, encara que mai ha estat en contacte amb els dialectes del berber que es parlen al Magrib, posseeix paraules semblants a les d'aquests, introduïdes en l'euskara a través de l'iber o possiblement, a través de pobles nòmades d'origen camític que s'haguessin assentat a la nostra terra en l'època neolítica. Uns pobles que amb el pas del temps s'haguessin fos amb els de parla èuscara, quedant com a testimoni de la seva existència els vocables que ens van llegar. D'aquesta forma es podria explicar l'existència de paraules berbers, guanxes (Canàries), somalis, etíops o de l'egipci antic (són llengües camítiques) en l'euskara. Durant molts anys a causa d'aquest semblant entre paraules camítiques i èuscares, va existir la teoria basco-berber que considerava a l'euskara emparentat amb el berber. Una teoria que va ser rebutjada fa anys atés que els semblants entre els dos idiomes són únicament de lèxic o lexicogràfics, mentre que sintàctica i gramaticalment no tenen semblant algun, encara que si s'observen sobretot a l'articulació verbal, la utilització d'algunes partícules molt semblants, per el que es considera més plausible, la teoria d'una emigració en temps pretèrits de pobles nòmades d'origen camític a zones èuscares, els quals posteriorment, es fondrien amb la població de parla èuscara que allà es trobava.

L'euskara posseeix prèstecs poc nombrosos d'altres idiomes com l'àrab, germànic o celta. Va estar en contacte amb el celta des del segle VIII aC fins als segles II - V dC. Són topònims celtes les localitats de Lezama, Ultzama, Deba,... Aquests són uns exemples de termes en llengua celta, germànica i àrab que s'han conservat fins als nostres dies en l'euskara:

La llengua que sens dubte va influenciar més a l'euskara va ser la que va arribar fa dos mil anys a terres del País Basc, concretament l'any 196 aC, el llatí. Va influenciar no solament en el aspecte lèxic, sinó també gramaticalment i morfològicament, moltes declinacions i sufixos bascs tenen origen llatí i procedeixen de declinacions, sufixos o preposicions llatines:

La preposició llatina A dóna lloc a la declinació basca -(r)A; etxera (a la casa), hirira (a la ciutat).

El sufix -CUS llatí (tecnicus, logicus), dóna lloc a la declinació -KO basca; etxeko (de la casa), haraneko (de la vall).

El sufix -DUS (calidus, frigidus) dóna lloc al sufix basc -DUN; euskaldun (persona posseïdora de la capacitat de parlar euskara), bizardun (persona posseïdora de barba).

Va influenciar també d'una forma considerable en l'aspecte verbal, de fet encara no se sap del cert com es conjugaven els verbs en euskara abans de l'arribada del llatí. Una de les investigacions dutes a terme pels estudiosos en filologia històrica que estan desenvolupant el protoeuskara, és saber com es conjugaven els verbs abans de l'arribada dels romans, atés que per exemple, quelcom tan bàsic per a la conjugació verbal basca com el morfema perfectiu -tu, prové del participi llatí -tus: en basc he agafat es diu hartu dut; m'he ficat, sartu naiz, ...

El dialecte basc que té més influència llatina és el biscaí, pel fet que les tribus carístia i autrigona que habitaven la zona en què actualment es parla aquest dialecte, van ser mitjanament romanitzades. Aquesta romanització d'aquestes tribus va ser atenuada posteriorment a través de la conquesta dels bascons de Navarra (a partir del segle V dC), que posseïen una escassa o nul·la romanització. Del mestissatge d'autrigons i principalment, del caristi mitjanament romanitzat i de la llengua dels bascons, l'euskara, sorgiria l'actual dialecte biscaí.

En el segle XI al Monestir de Yuso de San Millan de la Cogolla (Done Miliaga Kukula) a La Rioja, trobem els primers texts tant en euskara com en llengua navarresa-aragonesa, les Glosses Emilianensos. Unes glosses que servien per a la comprensió de texts en llatí i potser per a acostar-los al poble que desconeixia el llatí usat encara pels clergues. Un o diversos copistes anònims escriuen una sèrie d'anotacions en llatí, navarrès romànic i euskara que comenten o glossen les parts més difícils d'entendre.

"(...) Si uero, quod Deus non patiatur [non quieti] et mala opera exercimus [nos sificieremus] et plus pro carnis luxuria quam pro salute anime laboramus, timeo ne quando boni christiani cum angelis acceperint uitam eternam nos, quod absit, precipitemur [guec ajutuezdugu]* [nos non kaigamus] jngeenna (...)"

(*) guec ajutuezdugu: nosaltres no tenim ajut.

 

 

Raons de la Reducció Geogràfica de la Bascofonia

Primerament, el que més va danyar a l'euskara, va ser que la població euskaldun (bascoparlant) al llarg de la història no ha tingut una entitat política que la unís i que tingués com a llengua oficial l'euskara. Aquesta unitat política de la població bascoparlant des de part de Cantàbria fins a Catalunya, va ser efímera i només va existir en el segle XI, davall el regnat del rei de Pamplona Antso Gartzez III. Haundia (Sanxe Garcés III el Major) i encara que l'euskara era la llengua parlada per la majoria (la població de parla llatina a la zona pirinenca era molt minoritària), la llengua oficial no va ser l'euskara, sinó la llengua navarresa-aragonesa romànica, seguint els usos de l'època d'utilitzar llengües llatines per a redactar els texts oficials. En el segle X va haver-hi una altra unitat política de la població bascoparlant a l'altre costat dels Pirineus, el Ducat de Bascònia (actual Gascunya), que va abraçar gran part del sud-oest francès, però en aquest cas també, es va utilitzar el llatí o la llengua llatina autòctona, el gascó, i mai l'euskara.

El segon factor que va debilitar a l'euskara, va ser el desmembrament del Ducat de Bascònia a finals del segle X i d'altra banda, la divisió del Regne de Pamplona per part del rei Sanxe Garcés III el Major, anant en contra de la llei bascona de successió, sorgint d'aquesta manera els regnes de Castella i Aragó, que anteriorment havien estat comtats. Si bé en els seus orígens, en el segle XI, la major part de la població castellana i aragonesa, així com els seus primers reis van ser euskalduns. En avançar cap al sud la reconquista, més i més població mossàrab i per tant llatina, va ser afegint-se. Quedant l'euskara desplaçat gradualment com a vehicle de comunicació quotidià a aquestos regnes.

Considerant-se a partir dels segles XIV i XV, tant a Castella, com a Aragó, com una llengua pròpia del Regne de Navarra, com quelcom que havia quedat de la dominació navarresa d'aquestes terres. A part que en aquelles èpoques, l'euskara, va ser considerat pel cristianisme, com una llengua bàrbara i pagana. Llengua i cultura llatines eren sinònims de cristiandat, atés que la major part de la població euskaldun era pagana. A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines, avançava el cristianisme. Tot estava en contra de l'euskara. És molt significatiu que en l'Edat Mitjana a partir del segle XIV, tant a Castella com a Aragó es prohibís el jueu, l'àrab i l'èuscar, ja que representaven la religió hebrea, la islàmica i l'antiga religió pagana de Mari (1), que era la que processaven majoritàriament els euskalduns. Per a més informació sobre els decrets de prohibició de l'euskara a partir del segle XIV visitar la pàgina Història del País Basc.

(1) Mari, Maia o Ama-Lur (mare terra) era la deessa suprema de l'antiga religió basca, el seu símbol còsmic era el sol, i la seva representació gràfica, el disc solar anomenat lauburu (laubúru, tetracèfal, aquest símbol el pot observar al començament de la pàgina web en què vostè es troba, a l'esquerra i a la dreta del títol). Els discs solars amb alguna que una altra modificació, poden trobar-se en totes les cultures euroasiàtiques antigues, des de la península ibèrica fins a Alaska. És comú veure a les làpides dels cementiris del País Basc, que en compte d'utilitzar-se creus cristianes, se segueixi amb el costum d'esculpir a les làpides la creu basca, el lauburu, seguint d'aquesta forma el ritu antic de la religió de Mari.

Aquesta religió, comptava amb una trinitat integrada per Mari i els seus dos fills Atarrabi (la representació del bé) i Mikelats (la representació del mal), dels quals sorgien la resta de númens i esperits tant benèfics com malèfics.

La cosmogonia basca estava dividida entre dos mons, el món dels del dia (egunekoak) o el dels vius i el món dels de la nit (gauekoak) o el dels morts. Per als antics bascs el significat de la mort no era tan lúgubre com pot resultar veient-ho des de la perspectiva occidental actual. En morir una persona, simplement, passava a formar part d'un estat existencial diferent. Es deia en aquells temps que, "Eguna egunekoentzat [ el dia per als del dia (els vius) ] eta gaua gauekoentzat [ i la nit per als de la nit (els morts) ] ". L'esperit Gaueko [ (esperit guardià) de la nit] era l'encarregat de vetlar per aquesta norma acceptada pels antics bascs, ja que si algun basc rondava a la nit, era arrabassat dels vius per aquest esperit i passava a formar part del món dels de la nit (els morts).

La religió basca posseïa unes normes de conducta sobre el que és el bé i el mal, que havien de ser complides estrictament pels bascs. També existia en aquesta religió un cel i un infern, tot i que era diferent de la concepció del cel i de l'infern de les religions judeocristianes. Quan una persona moria, passava a formar part dels de la nit. A la foscor, era guiat per la lluna, que en euskara es diu ilargi (significa llum dels morts), per una senda que li portaria fins a la gruta o cova de Mari, on viuria amb ella i amb tots els seus avantpassats eternament, en pau, felicitat i abundància. Aquest era el concepte del cel per als antics bascs. Però aquella persona que no hagués obrat en el món dels vius, segons els ensenyaments de Mari i hagués fet el mal al proïsme. Encara que la lluna li il·luminés al seu camí, estaria vagant i vagant eternament, a la foscor, fins a poder trobar la senda que li portés fins a la cova de Mari. Aquest era el concepte de purgatori (estar vagant durant un temps buscant la senda correcta) i l'infern (vagar eternament a la nit sense trobar el camí). Com es pot observar, és una religió de clar origen prehistòric, atés que considera a la cova com a zona de pau, acollidora i protectora, el millor lloc on viure eternament. Una creença que prové d'un passat remot, en el que els protobascs en les glaciacions, van haver d'arrecerar-se a les coves per a evitar les fredes temperatures i d'aquesta manera poder sobreviure. Una por a vagar a la foscor (l'infern i el purgatori) que té el seu origen en les fredes nits glacials, ja que tot aquell que no trobés en el fosquejar la senda cap a la cova on habitava la tribu, moriria de fred. Una lluita per la supervivència que va quedar plasmada en la religió basca, encara que els bascs feia milers d'anys que ja no necessitaven arrecerar-se a les coves per a poder sobreviure del fred glacial.

Aquesta religió posseïa unes normes d'actuar en la vida molt semblants a les cristianes, per el que va ser molt fàcil donar el pas de la religió basca al cristianisme. Només es va haver d'adaptar la trinitat, déus i esperits bascs a la trinitat i sants cristians. Avui és el dia que a la Mare de Déu en euskara se li anomena Andra Mari (Senyora Mari) que era el nom amb què era anomenada la deessa Mari. Gràcies al semblant entre els noms, el culte a la deessa Mari va passar a ser també, un culte a la Mare de Déu. Totes les verges que existeixen al País Basc, així com les seves esglésies, eren antigues zones de culte a aquesta divinitat. El mateix va ocórrer amb els sants cristians, per exemple, el culte a Argia (la llum) va passar a ser un culte a Santa Clara, anomenada en euskara Deun Argia (Santa Llum). A mesura que avançaven les llengües i cultures llatines, anava desapareixent la religió de Mari i anava estenent-se el cristianisme. Aquesta religió es va perdre definitivament en el segle XVII, quan les sorgines (sortu -> nèixer + gina -> faedora; faedora de neixements, comare) que eren semblants als druides celtes i eren les encarregades de les zones de culte, de fer les cerimònies, de curar la gent a través d'herbes i de portar al món als nens, van ser acusades de bruixeria per la Inquisició. Bascs que processaven la religió de Mari i no la cristiana, així com centenars de sorgines, van ser acusats de bruixeria, essent posteriorment cremats. A partir de llavors la paraula sorgina que significava en euskara antic comare, va passar a significar bruixa. L'existència de l'antiga religió, s'ha conservat fins als nostres dies, a través de la transmissió oral, de generació en generació, a través de paràboles i contes imbuïts en les antigues creences que els avis contaven els seus fills i els seus néts.

El tercer factor, la fam dels segles XVIII - XIX que va obligar a gran part de la població euskaldun (la més pobra de la societat), a emigrar cap a les Amèriques. El que va ocasionar que per exemple, l'euskara que seguia essent la llengua majoritària a Navarra, perdés terreny a marxes forçades.

El quart factor que va debilitar a l'euskara, és la baixa estima que tenia la societat en general i l'euskaldun en particular, de la llengua basca. Considerant-la rural, inculta, bàrbara respecte a les llengües i cultures llatines. L'euskara era considerat per tots com "rudem et barbaram linguam, cultum abhorrentem" (llengua tosca i bàrbara, incapaç de cultiu). Quelcom que empenyia a l'euskaldun a renegar de la llengua i cultura basques. Atés que sempre es van utilitzar les diferents llengües llatines que envoltaven als euskalduns per a escriure (navarrès romànic, gascó, castellà i francès). Es van utilitzar totes, menys l'euskara. L'euskara era vehicle de cultura tradicional i rural basca, mentre que el castellà o el francès eren vehicles de cultura occidental, de la cultura de les ciències i de les arts. No és estrany veure que per exemple l'insigne Unamuno que era euskaldun, digués la frase: "El millor que podria aportar el basc a la humanitat és desaparèixer". La burgesia euskaldun sempre es va avergonyar i va rebutjar l'euskara, considerant-lo una llengua del "populatxo", adoptant el castellà com a llengua culta. El que li va treure més prestigi i va aguditzar a partir del segle passat la pèrduda de l'euskara. Al contrari que a Catalunya que la burgesia catalana, mai va renegar del català i va seguir parlant-lo.

[ La Història de l'Euskara segueix en la pàgina següent ]